Pujar al Tibidabo té un component emocionant, i és que el pic més alt de la serra de Collserola és tot un pulmó verd amb la ciutat de Barcelona als peus. Una magnífica panoràmica hipnòtica difícil de deixar de contemplar des de les altures. Una muntanya amb equipaments com l’Observatori Fabra o el parc d’atraccions!
I és justament aquest últim indret l’escenari escollit per l’última sortida del Programa de Socialització Inclusiva (PSI).
Si sempre és emocionant participar de les sortides del PSI, aquesta ho és encara més perquè donem la benvinguda a dues persones noves: la Mireia i en Pere, que han vingut des de Mallorca amb avió per compartir les experiències i habilitats que es treballen en aquestes sortides.
Ens posem en marxa i com sempre, treballem l’autonomia, socialització i control de l’ansietat amb activitats quotidianes com agafar el transport públic, un lloc on hi ha molts estímuls visuals, sonors i vestibulars.
En aquesta ocasió apareix un component extra i és la novetat d’un transport que la majoria no han agafat mai: el funicular. Aquest fet fa aflorar les pors cap allò desconegut i cap a les novetats.
No hi ha millor conversa que la que s’inicia en un àpat, de manera que el primer que fem quan arribem al parc és seure en alguna de les taules de pícnic habilitades i començar la ronda de presentacions. Per trencar el gel es proposa que cadascú expliqui què està esmorzant i alguna anècdota del cap de setmana. Aquest fet és especialment crucial per a que s’iniciï la interacció entre el grup i generar confiança en les habilitats socials, explicant fets quotidians. Hi ha qui porta un entrepà de pernil i hi ha qui ho acompanya d’una poma (que tot i que no és la fruita preferida, les maduixes fan de mal portar).
Al parc del Tibidabo a més d’unes vistes espaterrants de Barcelona, s’hi ve a pujar a les atraccions. En el nostre cas és una decisió que s’ha de fer conjuntament, escollint entre totes i tots les atraccions a les que es pujaran. Les escollides són els clàssics i sempre divertits autos de xoc, l’emocionant tren i els llits elàstics que ens permeten fer salts inimaginables. Però no tot és decidir i fer-ho a l’instant. De manera que treballem els temps d’espera que suposa el fer cua, estar amb plena atenció i quan sigui el nostre torn poder gaudir-ne amb tota la seguretat. Tot un repte motivador superat amb nota.
La gana apreta i arribem a l’hora de dinar. Seiem al voltant d’una taula i arriba el moment de decidir què ens ve de gust. Algú escull hamburguesa i altres nuggets però en el que tothom coincideix és en una predilecció gairebé sense fre per les patates fregides, de manera que es converteix en un dels elements que estaran al centre per a que tothom en pugui menjar.
El fet de compartir i haver-se de relacionar per qüestions pràctiques com poder arribar als tovallons, a les mateixes patates o a la gerra d’aigua, genera espontaneitat i es posa a prova el que es va treballant en les sortides i la resolució de conflictes.
Les hores passen i ens plantem a l’hora de marxar. Ha estat un dia enriquidor, emocionant i ple d’estímuls. Tornem a agafar el funicular, aquest cop amb molta més confiança, tranquil·litat i seguretat.
El Programa de Socialització inclusiva, rep el suport de la Fundació el Somni dels Nens
Catalan