10 mai

Pablo Molins: “El grup va donar sentit a allò que fèiem, ajudar als més necessitats”

Autor: Jaume Categories: General, Notícies
Pablo Molins: "El grup va donar sentit a allò que fèiem, ajudar als més necessitats"

Un camioner, un enginyer, una farmacèutica, un jubilat i un grapat d’amics més, tots ells liderats per l’advocat de la Infanta Cristina. “Jo sóc el menys músic de tots”, diu Pablo Molins (55), que combina la seva prestigiosa carrera com a lletrat amb la de cantant. Molins encapçala el grup ‘PorFinViernes’, una colla de companys que des del 2001 inunden les sales on toquen el seu repertori de versions desfenfadades. Només tenen un parell de petites particularitats: cap dels components de la banda és músic professional i destinen tota la recaptació de l’entrada a la beneficència. 

Pregunta: Comencem pel principi, com un grup d’amics amb ocupacions diverses acaba fundant un grup de música? 

Pablo Molins: “És una història per a nosaltres. Va començar sent un hobby perquè ens veiem a sopar els divendres a casa d’un o de l’altre i acabàvem fent música. Et parlo de finals dels 90, ja fa una colla d’anys, i va acabar amb un mossèn que estava a Bolívia i era familiar d’una de les amigues que venia a sopar i necessitava diners. Llavors vàrem dir: ‘per què no fem un concert?’. El 2001 ens van deixar ‘El teatrillo’, vam cobrar 5 euros i va ser un èxit total. El missioner va marxar amb uns diners i, mig de broma, mig seriosament, vam trobar el sentit a allò que fèiem: ajudar als més desafavorits.” 

P: Des de llavors, què tal ha estat la rebuda del públic?

PM: “Algunes vegades ve més gent i d’altres, menys, però sempre omplim bastant la sala on anem i la veritat és que sempre hem tingut bastant d’èxit. Vàrem començar anant a Luz de Gas a parlar amb en Fede Sardà, el propietari, per veure si ens deixaven la sala. La sorpresa va ser que ens van dir que sí, en Fede es va arriscar i va ser un exitàs. A ell li hem d’estar molt agraïts perquè si no fos per ell, no haguéssim prosperat. La primera vegada ens va cedir l’espai un dilluns, però vam repetir la primera experiència a favor del missioner de Bolívia unes 5 vegades i ho vam petar; ara ja ens truca per anar-hi els dijous i hem arribat a tocar a tot tipus de sales: al Tenis Barcelona, a la Sala Bikini, a Razzmatazz…”

P: Heu tingut algun entrebanc com a grup durant la vostra trajectòria? 

PM: “La veritat és que no. No hem tingut cap problema legal ni cap situació complicada. Tampoc podem anar organització per organització comprovant on van els fons, però intentem veure com són les associacions i ens acostumen a convidar a veure els efectes de l’ajuda o ens expliquen com ha anat. Els majors problemes han estat compatibilitzar la feina, la família i la música dins un grup gran.”

P: D’altra banda, tot i ser la cara visible d’un grup solidari, la teva vida professional com a advocat ha estat lligada amb defenses de persones amb poder com la Infanta Cristina. Has rebut crítiques per aquesta dualitat?

PM:”Aquest país és un país de crítica fàcil. La branca de la professió a la qual em dedico, la penal, és molt mediàtica i com que els processos judicials duren tant, s’han fet concerts en paral·lel amb casos importants. M’he trobat alguna vegada amb càmeres de televisió que volien entrar al concert i m’hi he negat, entenc que no s’han de barrejar les coses. Tot i això, he llegit articles de l’estil ‘El abogado rockero de la infanta’, però tots han sigut bastant benintencionats. Sempre hi ha algun periodista que es passa una mica, però són dues activitats completament diferents i si en algun cas ha tingut una repercussió la meva figura, potser ens ha ajudat a donar un cop de mà a alguna causa. Tant de bo sigui així; jo sóc la cara més mediàtica, però sóc el menys músic de tots.”

P: I si els vells rockers mai no moren, quins són els teus plans de futur amb el grup?

PM: “La veritat és que els anys passen i pesen. Jo sóc dels grans del grup i no és el mateix d’abans; podia aguantar un concert de dues hores i ara acabo esgotat. Sempre hem volgut fer repertoris d’emocionar i ballar i amb l’edat potser haurem d’adaptar el nostre repertori i anar posant algunes cadires. Ara, mentre hi hagi voluntat i gent a la qual puguem ajudar, endavant. Fins que el cos aguanti, mira els Rolling”.

 

Respondre